Testimonios de “El precio de ser madre”: Carla, 23 años, donante

La reproducción asistida en general y la que usa óvulos de donantes en particular tiene muchas facetas y no se puede ni se debe resumir de forma simplista. La investigación que Júlia Bacardit está llevando a cabo documenta casos de todo tipo, recogiendo testimonios y experiencias muy diversas. Iremos publicando los extractos de algunos de esos testimonios para ilustrar la complejidad moral, económica, social y legal de la cuestión. Debemos tener en cuenta, también, que la situación en España no es como la de otros países; por ejemplo, en Alemania, Noruega y Suiza la donación está prohibida por el riesgo de explotación del cuerpo de la mujer; en Italia y Francia no se permite compensar con dinero a las donantes, más allá de aquellos gastos que puedan justificar. Otros países, como el Reino Unido, Holanda, Bélgica o Nueva Zelanda, no permiten que la donación sea anónima y los nacidos de óvulos de donantes tienen derecho, al alcanzar la mayoría de edad y si quieren, a conocer su origen biológico. En España no hay ninguna de estas restricciones.

Hoy conoceremos el caso de…

Carla, 23 años, donante

Carla ha donado óvulos tres veces:

Tengo 23 años. Soy esteticista, aunque con la crisis de la pandemia de COVID he perdido el trabajo. He donado tres veces, en teoría es el máximo número de veces. La primera fue en 2017. Luego estuve un año sin donar y las otras dos veces fue con seis meses de diferencia. La primera vez también trabajaba de esteticista, la segunda estaba trabajando en un Burger King y la tercera en un área de descanso de una autopista. Doné para ayudar. Pienso que si yo lo necesitara me gustaría que alguien hiciera eso por mí.

Dicen que ser madre te da vida y, si lo deseas y no puedes, creo que tiene que ser muy jodido. Cuando donas te dan una tarjeta con unas palabras escritas por las personas que reciben tus óvulos; la verdad es que te emociona leer estas notas porque te das cuenta de que para ellos este ha sido el único modo de tener hijos. Siento que he hecho bien a alguien.

Este testimonio forma parte de El precio de ser madre, libro fruto de la investigación que Julia Bacardit está llevando a cabo sobre la donación de óvulos y la reproducción asistida. Si quieres apoyar la investigación de Julia, participa en nuestro Verkami.

Testimonis de “El preu de ser mare”: Carla, 23 anys, donant

La reproducció assistida en general i la que fa servir òvuls de donants en particular té moltes facetes i no es pot ni s’ha de resumir de manera simple. El preu de ser mare, la investigació de la Júlia Bacardit està documentant casos de tota mena, recollint testimonis i experiències molt diferents. Anirem publicant els extractes d’alguns testimonis per il·lustrar la complexitat moral, econòmica i legal de la qüestió. Hem de tenir en compte, també, que la situació a Espanya no és com la d’altres països; per exemple, a Alemanya, Noruega y Suïssa la donació està prohibida pel risc d’explotació del cos de la dona; a Itàlia i a França no és permès donar cap quantitat de diners a les donants, més enllà de la cobertura de despeses que puguin acreditar. Altres països, com el Regne Unit, Holanda, Bèlgica o Nova Zelanda, no permeten que la donació sigui anònima i els nascuts d’òvuls de donants tenen dret, arribada la majoria d’edat i si ho volen, a conèixer el seu origen biològic. A Espanya no hi ha cap d’aquestes restriccions.

Avui coneixerem el cas de…

Carla, 23 anys, donant

La Carla és empordanesa i ha donat òvuls tres vegades.

Tinc 23 anys. Soc esteticista; amb la crisi de la pandèmica de COVID he perdut la feina. He donat tres vegades, que en teoria és el màxim de vegades que es pot fer. La primera va ser el 2017. Després vaig estar un any sense fer-ho i les altres dues vegades van ser amb sis mesos de diferència. La primera vegada que vaig donar treballava d’esteticista, la segona vegada treballava en un Burger King i la tercera en una àrea de descans d’una autopista. Ho vaig fer per ajudar. Penso que si jo ho necessités m’agradaria que algú fes això per mi.

Diuen que ser mare et dona la vida, i si ho desitges i no pots crec que ha de ser molt fotut. Quan fas la donació et donen una targeta escrita per les persones que tenen els teus òvuls; i la veritat és que en llegir aquestes notes t’emociones, perquè t’adones que aquesta ha estat la seva única manera de tenir fills. Sento que he fet un bé per a algú.

Aquest testimoni forma part de El preu de ser mare, llibre fruit de la investigació que Júlia Bacardit està duent a terme sobre la donació d’òvuls i la reproducció assistida. Si vols donar suport a la investigació de la Júlia, participa al nostre Verkami.

Testimonios de “El precio de ser madre”: Samanta Villar, madre de gemelos

La reproducción asistida en general y la que usa óvulos de donantes en particular tiene muchas facetas y no se puede ni se debe resumir de forma simplista. La investigación que Júlia Bacardit está llevando a cabo documenta casos de todo tipo, recogiendo testimonios y experiencias muy diversas. Iremos publicando los extractos de algunos de esos testimonios para ilustrar la complejidad moral, económica, social y legal de la cuestión. Debemos tener en cuenta, también, que la situación en España no es como la de otros países; por ejemplo, en Alemania, Noruega y Suiza la donación está prohibida por el riesgo de explotación del cuerpo de la mujer; en Italia y Francia no se permite compensar con dinero a las donantes, más allá de aquellos gastos que puedan justificar. Otros países, como el Reino Unido, Holanda, Bélgica o Nueva Zelanda, no permiten que la donación sea anónima y los nacidos de óvulos de donantes tienen derecho, al alcanzar la mayoría de edad y si quieren, a conocer su origen biológico. En España no hay ninguna de estas restricciones.

Hoy conoceremos el caso de…

Samanta Villar, madre de gemelos

La periodista Samanta Villar es madre de gemelos por ovodonación, y periodista. Ha contado la verdad a sus hijos y está en contra del anonimato en las donaciones

A los hijos hay que contárselo todo. Del mismo modo que les cuento que estuvieron en mi vientre, les cuento que salieron de una ovodonación. Tengo un cuento de una conejita que no tenía semillas y otra conejita le prestó las suyas. Les empiezo a contar que nos prestaron las semillas; lo que no les cuento es que al resto de madres eso no les pasa. Un día lo sabrán.

A ellos les gusta conocer sus orígenes. […] De hecho me gustaría que la donación no fuera anónima. Algún día la ley cambiará; caerá por su propio peso, porque el derecho a conocer tus propios orígenes está incluido en la Declaración Universal de los Derechos Humanos. Algún día habrá que llevarlo a los tribunales y ganarlo. No descarto luchar por ello, en el futuro, pero esperaré a que mis hijos sean mayores de edad. Si ellos tienen interés yo les ayudaré, creo que sería interesante conocer a la donante, ver en qué se parecen, ampliar la tribu —puede que no nos entendiéramos y no haría falta que formara parte de nuestras vidas, ¡pero puede que sí! ¿Qué podemos perder? Ella no podría lamentarse por sus hijos porque una cosa es la carga genética y la otra es tener hijos; tener hijos es algo que no tiene que ver con los genes y va mucho más allá.

Este testimonio forma parte de El precio de ser madre, libro fruto de la investigación que Julia Bacardit está llevando a cabo sobre la donación de óvulos y la reproducción asistida. Si quieres apoyar la investigación de Julia, participa en nuestro Verkami.

Testimonis de “El preu de ser mare”: Samanta Villar, mare de bessons

La reproducció assistida en general i la que fa servir òvuls de donants en particular té moltes facetes i no es pot ni s’ha de resumir de manera simple. El preu de ser mare, la investigació de la Júlia Bacardit està documentant casos de tota mena, recollint testimonis i experiències molt diferents. Anirem publicant els extractes d’alguns testimonis per il·lustrar la complexitat moral, econòmica i legal de la qüestió. Hem de tenir en compte, també, que la situació a Espanya no és com la d’altres països; per exemple, a Alemanya, Noruega y Suïssa la donació està prohibida pel risc d’explotació del cos de la dona; a Itàlia i a França no és permès donar cap quantitat de diners a les donants, més enllà de la cobertura de despeses que puguin acreditar. Altres països, com el Regne Unit, Holanda, Bèlgica o Nova Zelanda, no permeten que la donació sigui anònima i els nascuts d’òvuls de donants tenen dret, arribada la majoria d’edat i si ho volen, a conèixer el seu origen biològic. A Espanya no hi ha cap d’aquestes restriccions.

Avui coneixerem el cas de…

Samanta Villar, mare de bessons

La Samanta Villar és mare de bessons per ovodonació i periodista. Ha explicat la veritat als seus fills i està en contra de l’anonimat en les donacions.

Als fills se’ls ha d’explicar tot. Igual que els explico que van estar a la meva panxa els explico que van sortir per ovodonació. Tinc un conte d’una conilleta que no tenia llavors i una altra conilleta li va deixar les seves llavors. Els ho començo a explicar, que ens van deixar les llavors; el que no saben és que a la resta de les mares això no els passa. Un dia ho sabran.

A ells els agrada, conèixer els seus orígens […] De fet m’agradaria que la donació no fos anònima. Algun dia la llei canviarà. Això caurà pel seu propi pes, perquè conèixer els orígens és un dels drets inclosos a la Declaració Universal dels Drets Humans. El dia que calgui s’haurà de portar a tribunals i es guanyarà. No descarto lluitar per això, en el futur. Però esperaré que els meus fills siguin majors d’edat. Si a ells els interessa jo els ajudaré, trobo que estaria bé conèixer la donant, veure en què s’assemblen, ampliar la tribu —potser ni ens entendríem i no caldria que formés part de les nostres vides, però potser sí! Què hi podríem perdre? Ella no podria lamentar-se pels seus fills, perquè una cosa és la càrrega genètica i l’altra és tenir fills, tenir fills és una cosa que no té res a veure amb els gens i que va molt més enllà.

Aquest testimoni forma part de El preu de ser mare, llibre fruit de la investigació que Júlia Bacardit està duent a terme sobre la donació d’òvuls i la reproducció assistida. Si vols donar suport a la investigació de la Júlia, participa al nostre Verkami.

Testimonios de “El precio de ser madre”: Zaida, donante de óvulos

La reproducción asistida en general y la que usa óvulos de donantes en particular tiene muchas facetas y no se puede ni se debe resumir de forma simplista. La investigación que Júlia Bacardit está llevando a cabo documenta casos de todo tipo, recogiendo testimonios y experiencias muy diversas. Iremos publicando los extractos de algunos de esos testimonios para ilustrar la complejidad moral, económica, social y legal de la cuestión. Debemos tener en cuenta, también, que la situación en España no es como la de otros países; por ejemplo, en Alemania, Noruega y Suiza la donación está prohibida por el riesgo de explotación del cuerpo de la mujer; en Italia y Francia no se permite compensar con dinero a las donantes, más allá de aquellos gastos que puedan justificar. Otros países, como el Reino Unido, Holanda, Bélgica o Nueva Zelanda, no permiten que la donación sea anónima y los nacidos de óvulos de donantes tienen derecho, al alcanzar la mayoría de edad y si quieren, a conocer su origen biológico. En España no hay ninguna de estas restricciones.

Hoy conoceremos el caso de…

Zaida, 28 años, donante de óvulos

La primera vez tenía 18 años. Cuando salí de la extracción no me dejaban coger la moto, no quieren que conduzcas después de la operación y la anestesia. Salí de la clínica y me vino a buscar una amiga. Cuando pasó el efecto de la anestesia empecé a notar malestar, como de regla, pero no fue gran cosa. El segundo tratamiento fue duro, y creo que es porque yo era mayor: el dolor fue más intenso y la recuperación fue más larga. Esta segunda vez, en el último momento, les dije que no quería. Me dijeron que me pagaban un taxi pero yo no me podía ni mover; me amenazaron con buenas palabras, me decían: por contrato tienes esto y nosotros tal día necesitamos hacerte la extracción. Me dijeron que, pasados ​​dos meses, si perdían los óvulos no me podían pagar nada. Me amenazaron con educación, porque todas son chicas muy simpáticas que trabajan de comerciales. Primero te informan, te dicen que no tienes ningún riesgo pero te piden que firmes documentos asumiendo los riesgos del proceso; te lo pintan como si el riesgo real fuera de menos del 1%. Una conocida murió a raíz de la donación de óvulos: tuvo una hemorragia interna. Uno de cada mil casos, dicen. Era de Barcelona.

Este testimonio forma parte de El precio de ser madre, libro fruto de la investigación que Julia Bacardit está llevando a cabo sobre la donación de óvulos y la reproducción asistida. Si quieres apoyar la investigación de Julia, participa en nuestro Verkami.

Testimonis de “El preu de ser mare”: Zaida, donant d’òvuls

La reproducció assistida en general i la que fa servir òvuls de donants en particular té moltes facetes i no es pot ni s’ha de resumir de manera simple. El preu de ser mare, la investigació de la Júlia Bacardit està documentant casos de tota mena, recollint testimonis i experiències molt diferents. Anirem publicant els extractes d’alguns testimonis per il·lustrar la complexitat moral, econòmica i legal de la qüestió. Hem de tenir en compte, també, que la situació a Espanya no és com la d’altres països; per exemple, a Alemanya, Noruega y Suïssa la donació està prohibida pel risc d’explotació del cos de la dona; a Itàlia i a França no és permès donar cap quantitat de diners a les donants, més enllà de la cobertura de despeses que puguin acreditar. Altres països, com el Regne Unit, Holanda, Bèlgica o Nova Zelanda, no permeten que la donació sigui anònima i els nascuts d’òvuls de donants tenen dret, arribada la majoria d’edat i si ho volen, a conèixer el seu origen biològic. A Espanya no hi ha cap d’aquestes restriccions.

Avui coneixerem el cas de…

Zaida, 28 anys, donant d’òvuls

La primera vegada tenia 18 anys. Quan vaig sortir de l’extracció no em deixaven agafar la moto, no volen que condueixis després de l’operació i l’anestèsia. Vaig sortir de la clínica i em va venir a buscar una amiga. Quan em va passar l’efecte de l’anestèsia vaig començar a notar malestar, com de regla, però no va ser gran cosa. El segon tractament va ser dur, i crec que és perquè era més gran: el dolor va ser més intens i la recuperació va ser més llarga. Aquesta segona vegada, a l’últim moment, els vaig dir que  no volia. Em van dir ‘et paguem un taxi’, però jo no em podia ni moure; em van amenaçar amb bones paraules, em deien ‘per contracte tens això i nosaltres tal dia necessitem fer-te l’extracció’. Em van dir que, passats dos mesos, si perdien els òvuls no em podien pagar res. Em van amenaçar amb educació, perquè tot són noies molt simpàtiques que fan de comercials. Primer t’informen, et diuen que no tens cap risc però et fan firmar un documents amb els riscos del procés; t’ho pinten com si el risc real fos de menys de l’1%. Una coneguda va morir arran de la donació d’òvuls: va tenir una hemorràgia interna. Un de cada mil casos, diuen. Era de Barcelona.

Aquest testimoni forma part de El preu de ser mare, llibre fruit de la investigació que Júlia Bacardit està duent a terme sobre la donació d’òvuls i la reproducció assistida. Si vols donar suport a la investigació de la Júlia, participa al nostre Verkami.

Testimonios de “El precio de ser madre”: Gala, madre de dos niñas

La reproducción asistida en general y la que usa óvulos de donantes en particular tiene muchas facetas y no se puede ni se debe resumir de forma simplista. La investigación que Júlia Bacardit está llevando a cabo documenta casos de todo tipo, recogiendo testimonios y experiencias muy diversas. Iremos publicando los extractos de algunos de esos testimonios para ilustrar la complejidad moral, económica, social y legal de la cuestión. Debemos tener en cuenta, también, que la situación en España no es como la de otros países; por ejemplo, en Alemania, Noruega y Suiza la donación está prohibida por el riesgo de explotación del cuerpo de la mujer; en Italia y Francia no se permite compensar con dinero a las donantes, más allá de aquellos gastos que puedan justificar. Otros países, como el Reino Unido, Holanda, Bélgica o Nueva Zelanda, no permiten que la donación sea anónima y los nacidos de óvulos de donantes tienen derecho, al alcanzar la mayoría de edad y si quieren, a conocer su origen biológico. En España no hay ninguna de estas restricciones.

Hoy conoceremos el caso de…

Gala, madre de dos niñas

Gala (no es su nombre real) es madre de dos niñas nacidas de óvulos de dos donantes distintas. No ha querido contárselo a sus hijas. Cuando tenía 35 años decidió que quería ser madre, pero tardó cinco años y tuvo que someterse a ocho intervenciones antes de conseguirlo. Pudo recurrir a los servicios de clínicas privadas porque es funcionaria, maestra de escuela pública, y la mutua le cubría las intervenciones; de lo contrario no se lo hubiera podido costear. La maternidad le ha costado visitas a clínicas, intervenciones, periodos de reposo y listas de espera, y el proceso le ha permitido darse cuenta que la infertilidad es un problema muy frecuente. Me invita a su casa y su salón está provisto de una cocina de juguete, y de peluches de todos los tamaños. Las niñas están en el parque con Jaume, pareja de Gala y su padre biológico.

A mis hijas no les contaré nada. Las he parido yo! Pero la verdad es que alguna amiga me ha recomendado que se lo diga. Me sorprendió mucho, esta amiga mía me advirtió que si alguien que conoce la historia quiere hacerles daño, podrá usar esa información en su contra, si se lo cuenta.

Este testimonio forma parte de El precio de ser madre, libro fruto de la investigación que Julia Bacardit está llevando a cabo sobre la donación de óvulos y la reproducción asistida. Si quieres apoyar la investigación de Julia, participa en nuestro Verkami.

Testimonis de “El preu de ser mare”: Gala, mare de dues nenes

La reproducció assistida en general i la que fa servir òvuls de donants en particular té moltes facetes i no es pot ni s’ha de resumir de manera simple. El preu de ser mare, la investigació de la Júlia Bacardit està documentant casos de tota mena, recollint testimonis i experiències molt diferents. Anirem publicant els extractes d’alguns testimonis per il·lustrar la complexitat moral, econòmica i legal de la qüestió. Hem de tenir en compte, també, que la situació a Espanya no és com la d’altres països; per exemple, a Alemanya, Noruega y Suïssa la donació està prohibida pel risc d’explotació del cos de la dona; a Itàlia i a França no és permès donar cap quantitat de diners a les donants, més enllà de la cobertura de despeses que puguin acreditar. Altres països, com el Regne Unit, Holanda, Bèlgica o Nova Zelanda, no permeten que la donació sigui anònima i els nascuts d’òvuls de donants tenen dret, arribada la majoria d’edat i si ho volen, a conèixer el seu origen biològic. A Espanya no hi ha cap d’aquestes restriccions.

Avui coneixerem el cas de…

Gala, mare de dues nenes

La Gala (aquest no és el seu nom real) és mare de dues nenes nascudes d’òvuls de dues donants diferents. No ha volgut dir res a les seves filles. Quan tenia 35 anys va decidir que volia ser mare, però va trigar cinc anys i es va haver de sotmetre a vuit intervencions abans d’aconseguir-ho. Va poder recórrer als serveis de les clíniques privades perquè és mestra funcionària d’escola pública i la mútua li cobria les intervencions. D’una altra manera no s’ho hagués pogut permetre. La maternitat li ha costat visites a clíniques, intervencions, períodes de repòs i llistes d’espera, i el procés ha fet que s’adonés que la infertilitat és un problema molt freqüent. Em convida a casa seva i el seu menjador està proveït d’una cuineta de joguina i de peluixos de totes les mides. Les nenes són al parc amb en Jaume, parella de la Gala i pare biològic de les criatures.

No els explicaré res, a les meves filles: les he parides jo! Però la veritat és que alguna amiga m’ha recomanat dir-los-ho. Em va sorprendre molt, l’amiga va advertir-me que si algú que coneix la història vol fer mal a les meves filles podrà utilitzar aquesta informació en contra d’elles, si els ho explica.

Aquest testimoni forma part de El preu de ser mare, llibre fruit de la investigació que Júlia Bacardit està duent a terme sobre la donació d’òvuls i la reproducció assistida. Si vols donar suport a la investigació de la Júlia, participa al nostre Verkami.

Testimonios de “El precio de ser madre”: Gema, 28 años

La reproducción asistida en general y la que usa óvulos de donantes en particular tiene muchas facetas y no se puede ni se debe resumir de forma simplista. La investigación que Júlia Bacardit está llevando a cabo documenta casos de todo tipo, recogiendo testimonios y experiencias muy diversas. Iremos publicando los extractos de algunos de esos testimonios para ilustrar la complejidad moral, económica, social y legal de la cuestión. Debemos tener en cuenta, también, que la situación en España no es como la de otros países; por ejemplo, en Alemania, Noruega y Suiza la donación está prohibida por el riesgo de explotación del cuerpo de la mujer; en Italia y Francia no se permite compensar con dinero a las donantes, más allá de aquellos gastos que puedan justificar. Otros países, como el Reino Unido, Holanda, Bélgica o Nueva Zelanda, no permiten que la donación sea anónima y los nacidos de óvulos de donantes tienen derecho, al alcanzar la mayoría de edad y si quieren, a conocer su origen biológico. En España no hay ninguna de estas restricciones.

Hoy conoceremos el caso de…

Gema, 28 años, donante

Gema fue donante de óvulos a los 19 años y hoy, a los 28, es madre de una criatura de pocos meses.

Doné a los 19 años. Antes había intentado donar sangre con mi prima, y la primera vez me mareé y lo pasé mal unos cuantos días. Pese a todo yo quería ayudar a los demás […]. No me importa que se sepa que soy donante. Algunas facciones y características que la criatura nacida de mis óvulos debe tener son mías; pero, si a ese niño no lo he criado yo, no es mi hijo. Si no hubiera podido ser madre [de forma natural] puede que me hubiera quedado con las ganas. Esta cuestión es un poco más íntima, pero creo que si tu cuerpo no está preparado para reproducirte quizás no debas tener hijos. Las personas que recurren a la reproducción asistida disponen de dinero; yo también doné un poco por dinero.

Este testimonio forma parte de El precio de ser madre, libro fruto de la investigación que Julia Bacardit está llevando a cabo sobre la donación de óvulos y la reproducción asistida. Si quieres apoyar la investigación de Julia, participa en nuestro Verkami.

Testimonis de “El preu de ser mare”: Gema, 28 anys

La reproducció assistida en general i la que fa servir òvuls de donants en particular té moltes facetes i no es pot ni s’ha de resumir de manera simple. El preu de ser mare, la investigació de la Júlia Bacardit està documentant casos de tota mena, recollint testimonis i experiències molt diferents. Anirem publicant els extractes d’alguns testimonis per il·lustrar la complexitat moral, econòmica i legal de la qüestió. Hem de tenir en compte, també, que la situació a Espanya no és com la d’altres països; per exemple, a Alemanya, Noruega y Suïssa la donació està prohibida pel risc d’explotació del cos de la dona; a Itàlia i a França no és permès donar cap quantitat de diners a les donants, més enllà de la cobertura de despeses que puguin acreditar. Altres països, com el Regne Unit, Holanda, Bèlgica o Nova Zelanda, no permeten que la donació sigui anònima i els nascuts d’òvuls de donants tenen dret, arribada la majoria d’edat i si ho volen, a conèixer el seu origen biològic. A Espanya no hi ha cap d’aquestes restriccions.

Avui coneixerem el cas de…

Gema, 28 anys, donant

La Gema va ser donant d’òvuls als dinou anys i avui, als 28, és mare d’una criatura de pocs mesos.

Vaig donar als dinous anys. Abans havia intentat donar sang amb la meva cosina, i la primera vegada que vaig donar sang em vaig marejar i vaig passar-ho malament uns quants dies. Tot i així jo volia ajudar els altres […]. No m’importa que se sàpiga que soc donant. Algunes faccions i característiques que la criatura nascuda dels meus òvuls deu tenir són meves; però, si aquest nadó no l’he criat jo, no és el meu fill. Si no hagués pogut ser mare potser m’hauria quedat amb les ganes de ser-ho. Aquesta qüestió és una mica més íntima, però crec que si el teu cos no està preparat per reproduir-te potser no hauries de tenir fills. Les persones que recorren a la reproducció assistida tenen diners; jo també ho vaig fer una mica pels diners.

Aquest testimoni forma part de El preu de ser mare, llibre fruit de la investigació que Júlia Bacardit està duent a terme sobre la donació d’òvuls i la reproducció assistida. Si vols donar suport a la investigació de la Júlia, participa al nostre Verkami.