Testimonis de “El preu de ser mare”: Carla, 23 anys, donant

La reproducció assistida en general i la que fa servir òvuls de donants en particular té moltes facetes i no es pot ni s’ha de resumir de manera simple. El preu de ser mare, la investigació de la Júlia Bacardit està documentant casos de tota mena, recollint testimonis i experiències molt diferents. Anirem publicant els extractes d’alguns testimonis per il·lustrar la complexitat moral, econòmica i legal de la qüestió. Hem de tenir en compte, també, que la situació a Espanya no és com la d’altres països; per exemple, a Alemanya, Noruega y Suïssa la donació està prohibida pel risc d’explotació del cos de la dona; a Itàlia i a França no és permès donar cap quantitat de diners a les donants, més enllà de la cobertura de despeses que puguin acreditar. Altres països, com el Regne Unit, Holanda, Bèlgica o Nova Zelanda, no permeten que la donació sigui anònima i els nascuts d’òvuls de donants tenen dret, arribada la majoria d’edat i si ho volen, a conèixer el seu origen biològic. A Espanya no hi ha cap d’aquestes restriccions.

Avui coneixerem el cas de…

Carla, 23 anys, donant

La Carla és empordanesa i ha donat òvuls tres vegades.

Tinc 23 anys. Soc esteticista; amb la crisi de la pandèmica de COVID he perdut la feina. He donat tres vegades, que en teoria és el màxim de vegades que es pot fer. La primera va ser el 2017. Després vaig estar un any sense fer-ho i les altres dues vegades van ser amb sis mesos de diferència. La primera vegada que vaig donar treballava d’esteticista, la segona vegada treballava en un Burger King i la tercera en una àrea de descans d’una autopista. Ho vaig fer per ajudar. Penso que si jo ho necessités m’agradaria que algú fes això per mi.

Diuen que ser mare et dona la vida, i si ho desitges i no pots crec que ha de ser molt fotut. Quan fas la donació et donen una targeta escrita per les persones que tenen els teus òvuls; i la veritat és que en llegir aquestes notes t’emociones, perquè t’adones que aquesta ha estat la seva única manera de tenir fills. Sento que he fet un bé per a algú.

Aquest testimoni forma part de El preu de ser mare, llibre fruit de la investigació que Júlia Bacardit està duent a terme sobre la donació d’òvuls i la reproducció assistida. Si vols donar suport a la investigació de la Júlia, participa al nostre Verkami.

Testimonis de “El preu de ser mare”: Samanta Villar, mare de bessons

La reproducció assistida en general i la que fa servir òvuls de donants en particular té moltes facetes i no es pot ni s’ha de resumir de manera simple. El preu de ser mare, la investigació de la Júlia Bacardit està documentant casos de tota mena, recollint testimonis i experiències molt diferents. Anirem publicant els extractes d’alguns testimonis per il·lustrar la complexitat moral, econòmica i legal de la qüestió. Hem de tenir en compte, també, que la situació a Espanya no és com la d’altres països; per exemple, a Alemanya, Noruega y Suïssa la donació està prohibida pel risc d’explotació del cos de la dona; a Itàlia i a França no és permès donar cap quantitat de diners a les donants, més enllà de la cobertura de despeses que puguin acreditar. Altres països, com el Regne Unit, Holanda, Bèlgica o Nova Zelanda, no permeten que la donació sigui anònima i els nascuts d’òvuls de donants tenen dret, arribada la majoria d’edat i si ho volen, a conèixer el seu origen biològic. A Espanya no hi ha cap d’aquestes restriccions.

Avui coneixerem el cas de…

Samanta Villar, mare de bessons

La Samanta Villar és mare de bessons per ovodonació i periodista. Ha explicat la veritat als seus fills i està en contra de l’anonimat en les donacions.

Als fills se’ls ha d’explicar tot. Igual que els explico que van estar a la meva panxa els explico que van sortir per ovodonació. Tinc un conte d’una conilleta que no tenia llavors i una altra conilleta li va deixar les seves llavors. Els ho començo a explicar, que ens van deixar les llavors; el que no saben és que a la resta de les mares això no els passa. Un dia ho sabran.

A ells els agrada, conèixer els seus orígens […] De fet m’agradaria que la donació no fos anònima. Algun dia la llei canviarà. Això caurà pel seu propi pes, perquè conèixer els orígens és un dels drets inclosos a la Declaració Universal dels Drets Humans. El dia que calgui s’haurà de portar a tribunals i es guanyarà. No descarto lluitar per això, en el futur. Però esperaré que els meus fills siguin majors d’edat. Si a ells els interessa jo els ajudaré, trobo que estaria bé conèixer la donant, veure en què s’assemblen, ampliar la tribu —potser ni ens entendríem i no caldria que formés part de les nostres vides, però potser sí! Què hi podríem perdre? Ella no podria lamentar-se pels seus fills, perquè una cosa és la càrrega genètica i l’altra és tenir fills, tenir fills és una cosa que no té res a veure amb els gens i que va molt més enllà.

Aquest testimoni forma part de El preu de ser mare, llibre fruit de la investigació que Júlia Bacardit està duent a terme sobre la donació d’òvuls i la reproducció assistida. Si vols donar suport a la investigació de la Júlia, participa al nostre Verkami.

Testimonis de “El preu de ser mare”: Gala, mare de dues nenes

La reproducció assistida en general i la que fa servir òvuls de donants en particular té moltes facetes i no es pot ni s’ha de resumir de manera simple. El preu de ser mare, la investigació de la Júlia Bacardit està documentant casos de tota mena, recollint testimonis i experiències molt diferents. Anirem publicant els extractes d’alguns testimonis per il·lustrar la complexitat moral, econòmica i legal de la qüestió. Hem de tenir en compte, també, que la situació a Espanya no és com la d’altres països; per exemple, a Alemanya, Noruega y Suïssa la donació està prohibida pel risc d’explotació del cos de la dona; a Itàlia i a França no és permès donar cap quantitat de diners a les donants, més enllà de la cobertura de despeses que puguin acreditar. Altres països, com el Regne Unit, Holanda, Bèlgica o Nova Zelanda, no permeten que la donació sigui anònima i els nascuts d’òvuls de donants tenen dret, arribada la majoria d’edat i si ho volen, a conèixer el seu origen biològic. A Espanya no hi ha cap d’aquestes restriccions.

Avui coneixerem el cas de…

Gala, mare de dues nenes

La Gala (aquest no és el seu nom real) és mare de dues nenes nascudes d’òvuls de dues donants diferents. No ha volgut dir res a les seves filles. Quan tenia 35 anys va decidir que volia ser mare, però va trigar cinc anys i es va haver de sotmetre a vuit intervencions abans d’aconseguir-ho. Va poder recórrer als serveis de les clíniques privades perquè és mestra funcionària d’escola pública i la mútua li cobria les intervencions. D’una altra manera no s’ho hagués pogut permetre. La maternitat li ha costat visites a clíniques, intervencions, períodes de repòs i llistes d’espera, i el procés ha fet que s’adonés que la infertilitat és un problema molt freqüent. Em convida a casa seva i el seu menjador està proveït d’una cuineta de joguina i de peluixos de totes les mides. Les nenes són al parc amb en Jaume, parella de la Gala i pare biològic de les criatures.

No els explicaré res, a les meves filles: les he parides jo! Però la veritat és que alguna amiga m’ha recomanat dir-los-ho. Em va sorprendre molt, l’amiga va advertir-me que si algú que coneix la història vol fer mal a les meves filles podrà utilitzar aquesta informació en contra d’elles, si els ho explica.

Aquest testimoni forma part de El preu de ser mare, llibre fruit de la investigació que Júlia Bacardit està duent a terme sobre la donació d’òvuls i la reproducció assistida. Si vols donar suport a la investigació de la Júlia, participa al nostre Verkami.