#EscriptorsPaperCremat: Ramon Mas

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és en Ramon Mas?

Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) és Llicenciat en filosofia i fundador l’editorial Males Herbes, dedicada a la contracultura i les literatures de la imaginació. Ha publicat les novel·les Crònica d’un delicte menor (L’Albí, 2012), Afores (Edicions de 1984, 2017) i Estigmes (Edicions de 1984, 2019), així com el llibre de poemes Òsties (AdiA edicions, 2017). Té un grapat de contes escampats en diferents antologies, revistes i fanzines. Recentment ha fet la selecció i el pròleg del llibre Savis, bojos i difunts (El conte decadentista a Catalunya entre el 1895 i el 1930). També canta amb els grups de punkrock FP i Matagalls.

Com ha enfocat el seu relat?

El meu conte, L’hora del relleu, retorna a una idea que apareix al conte de Bradbury Tomorrow’s Child, on, en un part excessivament tecnificat, es produeix un error quàntic, i la mare dona a llum una criatura d’una altra dimensió. Sense voler fer una reescriptura del conte, he plantejat la situació del part automatitzat per endinsar-me en la idea del salt generacional infranquejable. En una societat on la realitat tecnològica avança més de pressa que la psique humana, cada nova generació està més capacitada per a relacionar-se amb aquest entorn tecnològic, però també per a desenvolupar el seu potencial. Això fa que els pares no tinguin eines per a comunicar-se amb els fills, i que a aquests, la visió del món dels progenitors els hi resulti obsoleta.

L’aproximació d’en Ramon Mas a Ray Bradbury

Em van regalar Les cròniques marcianes quan tenia 17 anys, un dia de Sant Jordi, i va ser un amor instantani. Fins llavors només havia llegit ciència ficció de caire polític o sociològic, i descobrir un escriptor que era capaç de fer que les emocions i els sentiments d’uns personatges tan allunyats de mi, i en unes situacions tan poc convencionals, em resultessin propers, em va impressionar profundament. Bradbury parla de la naturalesa humana amb la intel·ligència i l’enginy dels grans mestres, i el fet que hi posi un decorat de ciència ficció (amb quina gràcia descriu els paisatges de Mart!) és un regal per a la imaginació del lector.

L’hora del relleu, el relat d’en Ramon Mas, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat

#EscriptoresPaperCremat: Carme Torras

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és la Carme Torras?

Carme Torras (www.iri.upc.edu/people/torras) compagina la direcció d’un grup de recerca en robòtica assistencial a l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (CSIC-UPC) amb la seva dedicació a l’escriptura literària i la promoció de l’ètica en l’aplicació de les noves tecnologies. És llicenciada en matemàtiques, doctora en informàtica i professora d’investigació del CSIC.

Ha publicat novel·les com La mutació sentimental (Pagès Editors, 2008) —premis Manuel de Pedrolo 2007 i Ictineu 2009— i Enxarxats (Males Herbes, 2017) —premi Ictineu 2018—. Alguns dels seus relats han estat recollits en antologies, com Alucinadas (Palabaristas, 2014; Sportula, 2015), Deu relats ecofuturistes (Males Herbes, 2016), i Poshumanas (Libros de la Ballena, 2018; Eolas Ediciones, 2020). La vita e-terna i L’indigent van obtenir el premi Ictineu al millor relat original en català el 2014 i 2017, respectivament, i han estat publicats en italià i anglès en l’edició bilingüe MeccanicaMente – Mechanical Mind (Future Fiction, 2017). És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF).

Com ha enfocat el seu relat?

Endinsar-se en un relat de Bradbury és trobar i gaudir d’una complicitat més enllà del temps i l’espai, trobar ben descrites sensacions i pensaments que no hauríem sabut verbalitzar i que ell ens posa davant dels ulls com si res. El carrusel de les complicitats és la meva manera de retre-li homenatge. Soc incapaç de copiar-li l’estil, però sí que he gaudit recreant alguns dels seus personatges, situacions i dèries, fent-los viatjar en el temps i dialogar fora del temps. Qui hagi llegit “El so d’un tro” i “La fira de les tenebres”, ja m’ho sabrà dir; i qui no, espero que després de pujar al carrusel, corri a llegir-los!

L’aproximació de Carme Torras a Ray Bradbury

El meu pare era molt aficionat a la ciència ficció i, durant les vacances escolars, em passava novel·les de Jules Verne i relats de H.G. Wells; més endavant, quan estudiava als Estats Units, vaig llegir a Clarke, a Asimov… però va ser Bradbury qui més em va impressionar per la seva inesgotable i absolutament imprevisible imaginació, les seves metàfores surrealistes i alhora tan fidels a la realitat; encara ara em continua deixant bocabadada cada vegada que el rellegeixo. I el seu estil… em veig capaç d’imitar més o menys la manera d’escriure d’Asimov, però en cap cas la de Bradbury, una barreja impossible d’exuberància i precisió de bisturí.

El carrusel de les complicitats, el relat de Carme Torras, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat

#EscriptoresPaperCremat: Andrea Jofre

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és l’Andrea Jofre?

Andrea Jofre va néixer a Barcelona el 1983. És il·lustradora i violinista de formació, i professora de violí i orquestra de cambra al Centre d’Ensenyament Musical de Barcelona. Ha participat al programa “Una mà de contes” i ha impartit tallers de creació literària amb infants en el marc del Flic Festival i amb alumnes de secundària. Va guanyar el Premi Núvol de contes 2015 per “La final”.

Des de la seva creació ha col·laborat al magazín cultural Catorze.cat i actualment n’és redactora. Amb l’editorial Apostroph va participar a Contes de terror 3, de la col·lecció Tremola, amb el relat “Aniversari”.

Com ha enfocat el seu relat?

Un homenatge és la història d’un viatge, el que fan junts dos homes que no es coneixen i que s’han apartat del món, cadascú a la seva manera i per raons diferents. Els dos, i els seus companys de trajecte, són els fills dels fills dels fills dels homes i dones que van aconseguir marxar d’una Terra que agonitzava per sobreviure en un món nou i que, en molts casos, se senten en deute amb tots aquells a qui van deixar enrere. 

L’aproximació de l’Andrea Jofre a Ray Bradbury

Més enllà de les Cròniques marcianes i de Fahrenheit 451, em fascina la capacitat que té Ray Bradbury de suggerir i esbossar realitats als contes a partir del comportament dels humans que els habiten. A Brodat, un dels meus contes preferits, es concentra en com unes dones cusen obsessionades per acabar la labor abans d’una hora concreta. Aquest enfocament en els detalls és el que em fa llegir humaníssims els humans que escriu Bradbury i que, ja sigui en naus espacials, mons llunyans o societats fetes malbé el pes del que passa a les històries sigui un pes reconeixible i real.

Un homenatge, el relat de l’Andrea Jofre, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat

#EscriptorsPaperCremat: Pep Prieto

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és en Pep Prieto?

Pep Prieto va néixer a Girona el 1976. És periodista, escriptor i crític de cinema català. Escriu regularment al Diari de Girona i al cultural digital en català La Llança. Parla de sèries de televisió a “El Món a RAC1” i al programa “Àrtic” de Betevé. Autor de les novel·les La disfressa de l’indigent (finalista del premi Just Manuel Casero), Mala premsaEls Llunàtics (les tres amb Curbet Edicions), Carnada (Bridge), El mal pare (Llibres del Delicte) i del llibre de contes Castells Humans. També és autor de Poder absoluto, las 50 películas esenciales sobre política (Editorial UOC). Amb Apostroph ha publicat La teoria de l’imbècil (publicada anteriorment per Curbet Edicions) i ha participat al recull Contes de terror 3 amb el relat “El botó del pànic”.

Com ha enfocat el seu relat?

Papallona vol ser una aproximació a alguns dels elements que Bradbury va saber reinventar en les seves incursions al fantàstic: funciona com a metàfora dels viatges en el temps, però també com a faula sobre el nostre paper envers la ficció i com ha canviat la nostra manera de percebre el món, que comença a ser més virtual que real. I tot això subratllant el llegat de l’autor, també al cinema.

L’aproximació d’en Pep Prieto a Ray Bradbury

Hi ha autors que transcendeixen el seu nom per erigir-se en una manera de crear i fins i tot un estat d’ànim. Bradbury ha estat el demiürg per a les profundes transformacions del gènere fantàstic i la seva capacitat per parlar de l’ara i aquí, encara que la història ens traslladi a d’altres mons o a distopies llunyanes. Per això és a l’essència de bona part de les històries que s’han explicat després d’ell.

Papallona, el relat d’en Pep Prieto, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat

#EscriptoresPaperCremat: Inés Macpherson

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és la Inés Macpherson?

Inés Macpherson va néixer a Barcelona el 1982. És llicenciada en Filosofia i des del 2010 treballa al món editorial com a lectora, correctora, redactora i traductora. Paral·lelament,  es dedica a la narració oral des del 2003, terreny on s’ha especialitzat en el conte literari i d’autor. Va col·laborar a Mataró Radio com a narradora durant cinc anys i va realitzar el cicle #NoExpliqueu a la llibreria Nollegiu durant el curs 2016-2017. Col·labora a La Vanguardia parlant de llibres.

És autora de la novel·la juvenil El secreto de Lucia Morke (La Galera, 2011) i d’una versió de la llegenda de Sant Jordi il·lustrada per la Pilarin Bayés: Santa Jordina (La Galera, 2017). També ha participat a dues antologies de contes amb l’editorial Otros Mundos: 20 relats de la fi del món (2012) i  Somnis(2016).

Inés Macpherson és qui va tenir la idea de Paper cremat i també n’és l’editora.

Com ha enfocat el seu relat?

Biblioteca zero és la història d’un món on es van anar prohibint totes aquelles coses que poguessin molestar, ofendre o fer que no tinguessis els peus a terra: quadres, sèries, videojocs, llibres. Un món on la literatura fantàstica no existeix i on els seus creadors han estat oblidats. Però per molt que prohibeixis les paraules, els somnis estan allà, i també les preguntes, les ganes, la curiositat, i la Neva i els seus amics estan a punt de descobrir-ho. Agafant com a referència contes com “Usher II”, “Els desterrats” o “Pilar de foc”, on Bradbury va explorar la censura de tot allò fantàstic, imaginatiu o macabre, aquesta història busca ser un petit homenatge tant a l’escriptor (i a la seva tieta Neva) com a la seva passió per la literatura i les biblioteques.

L’aproximació d’Inés Macpherson al gènere fantàstic i a Ray Bradbury

Crec que Ray Bradbury sempre m’ha fascinat perquè sap picar la porta de la teva nostàlgia, de la teva capacitat d’imaginar, de somniar. Va moure’s entre tots els gèneres, creant històries que podien ser de terror, de ciència ficció o de misteri, però que sobretot eren humanes. Ens parlava d’allò humà, de la soledat, de la por, del temps i la mort, de qüestions filosòfiques, de relacions; sí, també ens parlava del futur, però des d’un espai tan seu, que era com si l’hagués viscut i potser per això tu el vivies amb ell. Perquè era com tornar a una casa que, malgrat no ser teva, ho era.

Biblioteca zero, el relat d’Inés Macpherson, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat

#EscriptorsPaperCremat: Salvador Macip

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és en Salvador Macip?

Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge, investigador i escriptor. Es va doctorar en Fisiologia Humana i Genètica molecular i actualment treballa a la Universitat de Leicester (Regne Unit), on dirigeix un grup de recerca sobre els mecanismes moleculars del càncer i l’envelliment i és professor del departament de Biologia Molecular i Cel·lular. Ha publicat una dotzena de llibres infantils, un recull de contes, nou assaigs, sis novel·les crossover i sis per adults. Va ser un dels membres fundadors de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia i ha guanyat dos cops el Premi Ictineu a la millor obra fantàstica (per la novel·la El rei del mon i el conte Plàstic). Altres novel·les seves del mateix gènere son Mugrons de titani (amb Sebastià Roig, Premi Vall d’Albaida), Ullals (amb Sebastià Roig, Premi Joaquim Ruyra), Hipnofòbia (Premi Carlemany), Herba negra (amb Ricard Ruiz Garzón, Premi Ramon Muntaner) i el díptic Fills de la Setena Onada. Col·labora habitualment als mitjans fent divulgació científica.

El trobareu al seu web: http://www.macip.org

A Twitter és: @macips01

Salvador Macip ens diu això d’en Ray Bradbury i del relat que ens ha proposat, “Dies de vi i records”:

Vaig descobrir Bradbury d’adolescent, quan el meu pare em va recomanar una pel·lícula de Truffaut que parlava d’un futur on es cremen els llibres. Em va impressionar molt i vaig córrer a llegir-ne la novel·la original. A continuació vaig agafar Cròniques marcianes, que va ser la meva porta d’entrada a l’època daurada de la ciència ficció americana, un gènere que vaig devorar amb avidesa durant aquells anys formatius. Temps després, faria el meu petit homenatge a les Cròniques i les novel·les fix-up en general a Hipnofòbia (2012).

Per aquest recull, he volgut allunyar-me del costat fantàstic de Bradbury, tot i ser el més conegut i el que més m’ha influit com a lector i escriptor, per recordar que també va escriure uns textos molt interessants basats en les seves experiències personals.

“Dies de vi i records”, el relat d’en Salvador Macip, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat

#EscriptoresPaperCremat: Anna Carreras

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és l’Anna Carreras?

Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és filòloga, escriptora, traductora, correctora, crítica i articulista. Autora de les novel·les Camisa de foc (2008), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester, 2008), Unes ales cap a on (2011), Ombres  franceses (2016), Fes-me la permanent (2016), Encén el llum (2017) i L’ull de l’escarabat (2019), ha traduït autors com Elena Ferrante, Paolo Cognetti o Carlo Collodi al català i ha participat en reculls com Assassins de Girona, Sangassa, Visions del Purgatori o Nosaltres les fusterianes. La seva literatura fa un gir radical després de llegir i traduir Picadura de Barcelona d’Adrià Pujol i El Hambre Invisible de Santi Balmes. La llibertat de jugar i torçar la llengua i la traducció d’autors que estima li compensen l’estat precari del seu compte corrent. Treballa a El Punt Avui, El Nacional, Núvol i Bonart amb articles d’opinió i crítica literària. Ara ha acabat una nova novel·la negra: Halley 2042.

Com ha enfocat el seu relat?

Miss Elèctrica és la història d’una nena que creix amb un microxip incrustat a la mà. Aquest dispositiu conté tota la literatura de Ray Bradbury, però ella no ho sap. La noia se sent transhumana. Prova de viure allò que escriu, una mena d’impossible on realitat i ficció es confonen. Provoca la realitat, i el seu cervell s’alimenta de manera cibernètica. Només sap escriure a la manera de Ray Bradbury. No ha mamat altres lectures. La seva vida gravita entre una solitud que li dispara la imaginació i una reflexió constant sobre la creació literària. Serà a partir d’un somni ple de butaques del Liceu sobrevolant la galàxia quan, per fi, ella podrà escriure el conte definitiu.

L’aproximació d’Anna Carreras al gènere fantàstic

A diferència d’altres mestres del fantàstic, el bo d’en Ray gravita entre la versemblança d’altres mons possibles i l’antropologia més poderosa, entre el salvatge i la delicadesa. Entre la ficció i l’emoció. A la ciència ficció d’Asimov o de Clarke m’hi faltava forat psicològic (soc una friqui amb ganes de furgar en l’eterna contradicció humana). No m’ha acabat d’interessar mai aquesta mena de literatura de ciència-ficció, potser perquè soc massa terrenal, massa de tocar i veure les coses per poder-me-les creure. O potser em van fabricar sense competència imaginativa. No ho sé.

Miss Elèctrica, el relat d’Anna Carreras, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat