#EscriptorsPaperCremat: Ramon Mas

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és en Ramon Mas?

Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) és Llicenciat en filosofia i fundador l’editorial Males Herbes, dedicada a la contracultura i les literatures de la imaginació. Ha publicat les novel·les Crònica d’un delicte menor (L’Albí, 2012), Afores (Edicions de 1984, 2017) i Estigmes (Edicions de 1984, 2019), així com el llibre de poemes Òsties (AdiA edicions, 2017). Té un grapat de contes escampats en diferents antologies, revistes i fanzines. Recentment ha fet la selecció i el pròleg del llibre Savis, bojos i difunts (El conte decadentista a Catalunya entre el 1895 i el 1930). També canta amb els grups de punkrock FP i Matagalls.

Com ha enfocat el seu relat?

El meu conte, L’hora del relleu, retorna a una idea que apareix al conte de Bradbury Tomorrow’s Child, on, en un part excessivament tecnificat, es produeix un error quàntic, i la mare dona a llum una criatura d’una altra dimensió. Sense voler fer una reescriptura del conte, he plantejat la situació del part automatitzat per endinsar-me en la idea del salt generacional infranquejable. En una societat on la realitat tecnològica avança més de pressa que la psique humana, cada nova generació està més capacitada per a relacionar-se amb aquest entorn tecnològic, però també per a desenvolupar el seu potencial. Això fa que els pares no tinguin eines per a comunicar-se amb els fills, i que a aquests, la visió del món dels progenitors els hi resulti obsoleta.

L’aproximació d’en Ramon Mas a Ray Bradbury

Em van regalar Les cròniques marcianes quan tenia 17 anys, un dia de Sant Jordi, i va ser un amor instantani. Fins llavors només havia llegit ciència ficció de caire polític o sociològic, i descobrir un escriptor que era capaç de fer que les emocions i els sentiments d’uns personatges tan allunyats de mi, i en unes situacions tan poc convencionals, em resultessin propers, em va impressionar profundament. Bradbury parla de la naturalesa humana amb la intel·ligència i l’enginy dels grans mestres, i el fet que hi posi un decorat de ciència ficció (amb quina gràcia descriu els paisatges de Mart!) és un regal per a la imaginació del lector.

L’hora del relleu, el relat d’en Ramon Mas, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat

#EscriptoresPaperCremat: Carme Torras

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és la Carme Torras?

Carme Torras (www.iri.upc.edu/people/torras) compagina la direcció d’un grup de recerca en robòtica assistencial a l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (CSIC-UPC) amb la seva dedicació a l’escriptura literària i la promoció de l’ètica en l’aplicació de les noves tecnologies. És llicenciada en matemàtiques, doctora en informàtica i professora d’investigació del CSIC.

Ha publicat novel·les com La mutació sentimental (Pagès Editors, 2008) —premis Manuel de Pedrolo 2007 i Ictineu 2009— i Enxarxats (Males Herbes, 2017) —premi Ictineu 2018—. Alguns dels seus relats han estat recollits en antologies, com Alucinadas (Palabaristas, 2014; Sportula, 2015), Deu relats ecofuturistes (Males Herbes, 2016), i Poshumanas (Libros de la Ballena, 2018; Eolas Ediciones, 2020). La vita e-terna i L’indigent van obtenir el premi Ictineu al millor relat original en català el 2014 i 2017, respectivament, i han estat publicats en italià i anglès en l’edició bilingüe MeccanicaMente – Mechanical Mind (Future Fiction, 2017). És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF).

Com ha enfocat el seu relat?

Endinsar-se en un relat de Bradbury és trobar i gaudir d’una complicitat més enllà del temps i l’espai, trobar ben descrites sensacions i pensaments que no hauríem sabut verbalitzar i que ell ens posa davant dels ulls com si res. El carrusel de les complicitats és la meva manera de retre-li homenatge. Soc incapaç de copiar-li l’estil, però sí que he gaudit recreant alguns dels seus personatges, situacions i dèries, fent-los viatjar en el temps i dialogar fora del temps. Qui hagi llegit “El so d’un tro” i “La fira de les tenebres”, ja m’ho sabrà dir; i qui no, espero que després de pujar al carrusel, corri a llegir-los!

L’aproximació de Carme Torras a Ray Bradbury

El meu pare era molt aficionat a la ciència ficció i, durant les vacances escolars, em passava novel·les de Jules Verne i relats de H.G. Wells; més endavant, quan estudiava als Estats Units, vaig llegir a Clarke, a Asimov… però va ser Bradbury qui més em va impressionar per la seva inesgotable i absolutament imprevisible imaginació, les seves metàfores surrealistes i alhora tan fidels a la realitat; encara ara em continua deixant bocabadada cada vegada que el rellegeixo. I el seu estil… em veig capaç d’imitar més o menys la manera d’escriure d’Asimov, però en cap cas la de Bradbury, una barreja impossible d’exuberància i precisió de bisturí.

El carrusel de les complicitats, el relat de Carme Torras, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat

#EscriptoresPaperCremat: Andrea Jofre

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és l’Andrea Jofre?

Andrea Jofre va néixer a Barcelona el 1983. És il·lustradora i violinista de formació, i professora de violí i orquestra de cambra al Centre d’Ensenyament Musical de Barcelona. Ha participat al programa “Una mà de contes” i ha impartit tallers de creació literària amb infants en el marc del Flic Festival i amb alumnes de secundària. Va guanyar el Premi Núvol de contes 2015 per “La final”.

Des de la seva creació ha col·laborat al magazín cultural Catorze.cat i actualment n’és redactora. Amb l’editorial Apostroph va participar a Contes de terror 3, de la col·lecció Tremola, amb el relat “Aniversari”.

Com ha enfocat el seu relat?

Un homenatge és la història d’un viatge, el que fan junts dos homes que no es coneixen i que s’han apartat del món, cadascú a la seva manera i per raons diferents. Els dos, i els seus companys de trajecte, són els fills dels fills dels fills dels homes i dones que van aconseguir marxar d’una Terra que agonitzava per sobreviure en un món nou i que, en molts casos, se senten en deute amb tots aquells a qui van deixar enrere. 

L’aproximació de l’Andrea Jofre a Ray Bradbury

Més enllà de les Cròniques marcianes i de Fahrenheit 451, em fascina la capacitat que té Ray Bradbury de suggerir i esbossar realitats als contes a partir del comportament dels humans que els habiten. A Brodat, un dels meus contes preferits, es concentra en com unes dones cusen obsessionades per acabar la labor abans d’una hora concreta. Aquest enfocament en els detalls és el que em fa llegir humaníssims els humans que escriu Bradbury i que, ja sigui en naus espacials, mons llunyans o societats fetes malbé el pes del que passa a les històries sigui un pes reconeixible i real.

Un homenatge, el relat de l’Andrea Jofre, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat

#EscriptoresPaperCremat: Inés Macpherson

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és la Inés Macpherson?

Inés Macpherson va néixer a Barcelona el 1982. És llicenciada en Filosofia i des del 2010 treballa al món editorial com a lectora, correctora, redactora i traductora. Paral·lelament,  es dedica a la narració oral des del 2003, terreny on s’ha especialitzat en el conte literari i d’autor. Va col·laborar a Mataró Radio com a narradora durant cinc anys i va realitzar el cicle #NoExpliqueu a la llibreria Nollegiu durant el curs 2016-2017. Col·labora a La Vanguardia parlant de llibres.

És autora de la novel·la juvenil El secreto de Lucia Morke (La Galera, 2011) i d’una versió de la llegenda de Sant Jordi il·lustrada per la Pilarin Bayés: Santa Jordina (La Galera, 2017). També ha participat a dues antologies de contes amb l’editorial Otros Mundos: 20 relats de la fi del món (2012) i  Somnis(2016).

Inés Macpherson és qui va tenir la idea de Paper cremat i també n’és l’editora.

Com ha enfocat el seu relat?

Biblioteca zero és la història d’un món on es van anar prohibint totes aquelles coses que poguessin molestar, ofendre o fer que no tinguessis els peus a terra: quadres, sèries, videojocs, llibres. Un món on la literatura fantàstica no existeix i on els seus creadors han estat oblidats. Però per molt que prohibeixis les paraules, els somnis estan allà, i també les preguntes, les ganes, la curiositat, i la Neva i els seus amics estan a punt de descobrir-ho. Agafant com a referència contes com “Usher II”, “Els desterrats” o “Pilar de foc”, on Bradbury va explorar la censura de tot allò fantàstic, imaginatiu o macabre, aquesta història busca ser un petit homenatge tant a l’escriptor (i a la seva tieta Neva) com a la seva passió per la literatura i les biblioteques.

L’aproximació d’Inés Macpherson al gènere fantàstic i a Ray Bradbury

Crec que Ray Bradbury sempre m’ha fascinat perquè sap picar la porta de la teva nostàlgia, de la teva capacitat d’imaginar, de somniar. Va moure’s entre tots els gèneres, creant històries que podien ser de terror, de ciència ficció o de misteri, però que sobretot eren humanes. Ens parlava d’allò humà, de la soledat, de la por, del temps i la mort, de qüestions filosòfiques, de relacions; sí, també ens parlava del futur, però des d’un espai tan seu, que era com si l’hagués viscut i potser per això tu el vivies amb ell. Perquè era com tornar a una casa que, malgrat no ser teva, ho era.

Biblioteca zero, el relat d’Inés Macpherson, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat

#EscriptorsPaperCremat: Salvador Macip

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és en Salvador Macip?

Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge, investigador i escriptor. Es va doctorar en Fisiologia Humana i Genètica molecular i actualment treballa a la Universitat de Leicester (Regne Unit), on dirigeix un grup de recerca sobre els mecanismes moleculars del càncer i l’envelliment i és professor del departament de Biologia Molecular i Cel·lular. Ha publicat una dotzena de llibres infantils, un recull de contes, nou assaigs, sis novel·les crossover i sis per adults. Va ser un dels membres fundadors de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia i ha guanyat dos cops el Premi Ictineu a la millor obra fantàstica (per la novel·la El rei del mon i el conte Plàstic). Altres novel·les seves del mateix gènere son Mugrons de titani (amb Sebastià Roig, Premi Vall d’Albaida), Ullals (amb Sebastià Roig, Premi Joaquim Ruyra), Hipnofòbia (Premi Carlemany), Herba negra (amb Ricard Ruiz Garzón, Premi Ramon Muntaner) i el díptic Fills de la Setena Onada. Col·labora habitualment als mitjans fent divulgació científica.

El trobareu al seu web: http://www.macip.org

A Twitter és: @macips01

Salvador Macip ens diu això d’en Ray Bradbury i del relat que ens ha proposat, “Dies de vi i records”:

Vaig descobrir Bradbury d’adolescent, quan el meu pare em va recomanar una pel·lícula de Truffaut que parlava d’un futur on es cremen els llibres. Em va impressionar molt i vaig córrer a llegir-ne la novel·la original. A continuació vaig agafar Cròniques marcianes, que va ser la meva porta d’entrada a l’època daurada de la ciència ficció americana, un gènere que vaig devorar amb avidesa durant aquells anys formatius. Temps després, faria el meu petit homenatge a les Cròniques i les novel·les fix-up en general a Hipnofòbia (2012).

Per aquest recull, he volgut allunyar-me del costat fantàstic de Bradbury, tot i ser el més conegut i el que més m’ha influit com a lector i escriptor, per recordar que també va escriure uns textos molt interessants basats en les seves experiències personals.

“Dies de vi i records”, el relat d’en Salvador Macip, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat

#EscriptoresPaperCremat: Anna Carreras

Hem demanat als autors de Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury que ens facin cinc cèntims sobre qui són, com han enfocat el seu relat i què representa Bradbury per a ells.

Qui és l’Anna Carreras?

Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és filòloga, escriptora, traductora, correctora, crítica i articulista. Autora de les novel·les Camisa de foc (2008), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester, 2008), Unes ales cap a on (2011), Ombres  franceses (2016), Fes-me la permanent (2016), Encén el llum (2017) i L’ull de l’escarabat (2019), ha traduït autors com Elena Ferrante, Paolo Cognetti o Carlo Collodi al català i ha participat en reculls com Assassins de Girona, Sangassa, Visions del Purgatori o Nosaltres les fusterianes. La seva literatura fa un gir radical després de llegir i traduir Picadura de Barcelona d’Adrià Pujol i El Hambre Invisible de Santi Balmes. La llibertat de jugar i torçar la llengua i la traducció d’autors que estima li compensen l’estat precari del seu compte corrent. Treballa a El Punt Avui, El Nacional, Núvol i Bonart amb articles d’opinió i crítica literària. Ara ha acabat una nova novel·la negra: Halley 2042.

Com ha enfocat el seu relat?

Miss Elèctrica és la història d’una nena que creix amb un microxip incrustat a la mà. Aquest dispositiu conté tota la literatura de Ray Bradbury, però ella no ho sap. La noia se sent transhumana. Prova de viure allò que escriu, una mena d’impossible on realitat i ficció es confonen. Provoca la realitat, i el seu cervell s’alimenta de manera cibernètica. Només sap escriure a la manera de Ray Bradbury. No ha mamat altres lectures. La seva vida gravita entre una solitud que li dispara la imaginació i una reflexió constant sobre la creació literària. Serà a partir d’un somni ple de butaques del Liceu sobrevolant la galàxia quan, per fi, ella podrà escriure el conte definitiu.

L’aproximació d’Anna Carreras al gènere fantàstic

A diferència d’altres mestres del fantàstic, el bo d’en Ray gravita entre la versemblança d’altres mons possibles i l’antropologia més poderosa, entre el salvatge i la delicadesa. Entre la ficció i l’emoció. A la ciència ficció d’Asimov o de Clarke m’hi faltava forat psicològic (soc una friqui amb ganes de furgar en l’eterna contradicció humana). No m’ha acabat d’interessar mai aquesta mena de literatura de ciència-ficció, potser perquè soc massa terrenal, massa de tocar i veure les coses per poder-me-les creure. O potser em van fabricar sense competència imaginativa. No ho sé.

Miss Elèctrica, el relat d’Anna Carreras, el podreu trobar a Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury. Participeu a la campanya de Verkami, col·laboreu a fer-lo possible i gaudiu dels avantatges pels participants de la campanya!

https://www.verkami.com/papercremat

La lista de películas y series que aparecen en ‘Sueño contigo, una pala y cloroformo’

En la novela de Patricia Castro, además de canciones y libros, también se mencionan películas y series. Esta es la lista:

Chasing Amy / Kevin Smith
Say Anything 
/ Cameron Crowe
El hombre tranquilo 
/ John Ford
Vacaciones en Roma 
/ William Wyler
Princesa por sorpresa 
/ Garry Marshall
Una rubia muy legal 
/ Robert Luketic
Mamma mia 2 
/ Ol Parker
Alta fidelidad 
/ Stephen Frears
El séptimo sello 
/ Igmar Bergman
Vivre sa vie 
/ Jean Luc Godard
Mullholand Drive 
/ David Lynch
Mad Men 
/ Matthew Weiner
Peaky Blinders 
/ Steven Knight
Casablanca /
 Michael Curtiz
El cuento de la criada 
/ Bruce Miller
La invasión de los ultracuerpos
 / Philip Kaufman

La lista de libros que aparecen en ‘Sueño contigo, una pala y cloroformo’

Además de las canciones recopiladas en la lista de Spotify, en la novela de Patricia Castro aparecen mencionados unos cuantos libros interesantes. Aquí los tenéis reunidos con el autor y el enlace a la editorial correspondiente:

El arte de amar / Erich Fromm / Paidós
Amor líquido / Zygmunt Bauman / Paidós
Vernon Subutex / Virginie Despentes / Literatura Random House
Las ilusiones perdidas / Honoré de Balzac / Penguin Clásicos
Crimen y castigo / Fiódor Dostoievski / Penguin Clásicos
Guerra y Paz / Lev Tolstoi / Austral
El túnel / Ernesto Sabato / Seix Barral
Alta fidelidad / Nick Hornby / Anagrama
La espuma de los días / Boris Vian / Alianza
El mito de Sísifo / Albert Camus / Alianza
El segundo sexo / Simone Beauvoir / Cátedra
El manifiesto SCUM / Valerie Solanas / Her-story
Calibán y la bruja / Silvia Federici / Traficantes de sueños
El cuento de la criada / Margaret Atwood / Salamandra

La lista de Spotify de ‘Sueño contigo, una pala y cloroformo’

Sueño contigo, una pala y cloroformo‘, la primera novela de Patricia Castro, contiene un montón de referentes culturales. Entre ellos, una buena lista de canciones. Patricia ha preparado una lista de Spotify a modo de banda sonora de la novela; o para escuchar buena música de diferentes estilos. ¡Disfrutadla!

L’exorcisme, d’Alexandra Cuadrat

Alexandra Cuadrat. Foto: Cesc Sales

El primer relat de Contes de terror 3 és de l’escriptora lleidatana Alexandra Cuadrat. En aquest relat l’Alexandra dona veu a Ramir Porcel, sacerdot i exorcista de la Cartoixa d’Escaladei. Heus aquí les primeres cinc pàgines:

Torrebesses, dia dels Difunts de 1462

A Déu, a qui si no, vaig agrair mil cops aquelles botes gruixudes. Cert que es clavaven al camí amarat de pluja —hi deixaven petjades profundes—, i el fang s’enganxava a les soles, però també és veritat que em van guardar de la humitat durant el viatge. Per sort, prop del meu destí, va parar de ploure. De tant en tant, però, encara podia sentir el retruny d’algun llamp llunyà. S’apropava l’hora en què el sol cauria implacable rere els xiprers que envolten el castell de Torrebesses, ara convertit en casa de descans del meu estimat monestir d’Escaladei. Allí em dirigia ahir a la tarda, cap aquell vell casal que corona el poble. L’aroma balsàmica dels arbres que voregen el camí reconfortava els meus pulmons ressecs. Tenia pressa. No podia arribar tard, però el pes del calçat em feia vell i lent, incapaç de servir Déu amb diligència. I aquí, en aquesta terra llunyana, el crepuscle arriba sigil·lós, com el mantell de la mort. De tant en tant, m’espantava algun corb quan s’ajocava entre les branques, escandalós, i aspergia espurnes d’aigua gelada sobre el meu rostre. La natura sempre em sobta.

La casulla, la capa i la pell de rabosa no eren suficients per vèncer el fred dels primers dies de novembre, però no ho notava. L’esforç de caminar hores de pendent constant em feia entrar en calor. Amb la destra menava el ruc de càrrega per aquells camins a penes esbossats pel pas freqüent dels pastors. L’animal encara em serà més útil en el camí de tornada, quan les baixades ben segur que em cruixiran els turmells. Pel trajecte d’anada vaig preferir caminar en els trams més plans, deixant al meu acompanyant tan sols el pes del maletí de gropa on portava l’estola morada, la creu, l’aigua, l’hisop i el ritual romà d’oracions.

Amb el darrer alè que li restava al dia, vaig travessar el portal del casalot que regnava sobre l’horitzó, retallat a contrallum. De l’ase se’n va ocupar Guerau, un jove convers que vestia hàbit però encara no havia pres els vots. Sense temps a perdre, dissolt en l’aura vermella del capvespre, em vaig dirigir cap a la capella amb grans gambades, alhora que les campanes de l’església planyien els més desventurats. Era el tercer cop que hi acudia en un mes i resava perquè fos el definitiu. Sota el símbol d’Escaladei gravat al sostre del santuari, al bell mig de la clau de volta, m’esperaven mitja dotzena de monjos cartoixans. Oraven davant l’altar, coberts amb la túnica blanca i el rostre ocult sota la caputxa. Com en les altres ocasions, el crit esmolat d’una òliba va assenyalar que començaven les hores greus.

Vaig substituir la meva capa per l’estola morada amb un gest decidit que va fer volar milers de gotes de pluja al voltant. Després, vaig prendre la creu, el llibre de rituals i l’aigua beneïda.
—Pensàvem que aquest cop no arribaríeu a temps, pare —em va reprotxar el vicari.
Ell és la primera autoritat a la casa i només depèn del prior del monestir d’Escaladei.
—No és gens fàcil arribar fins aquí —vaig respondre, potser menys humil del que devia.

El bleix sobtat de fra Bartolí de Nulles va forçar l’abandó de la conversa. Tots dos sabíem que s’iniciava una altra nit de pànic que només podria sufocar el primer raig de llum de l’albada.
—No tenim temps per a la confessió —vaig advertir.

Bartolí de Nulles, un frare que ja feia uns anys que gaudia de la sisena dècada de la seva vida, va estripar l’escapulari i es va deixar caure a terra. S’arrossegava com una serp i ens mostrava la llengua, libidinós. Res de nou respecte a les ocasions anteriors. En tot cas, potser hi vaig percebre un xic més de fúria.

La primera part del ritual consisteix a recitar la Lletania dels Sants. Això, sovint, enfurisma els éssers que habiten cossos que no són seus.
—Senyor, tingueu pietat de nosaltres.
—Crist, tingueu pietat de nosaltres —responien els monjos.
Bartolí de Nulles lluïa un somriure bavós i una brillantor hostil a la mirada.
—Calleu, putes! —va dir, llançant el seu alè pudent al rostre d’un novici que no s’havia allunyat tant com calia.

Jo continuava llegint el ritual romà:
—Crist, escolta’ns!
—Crist, escolta’ns! —recitaven els religiosos de memòria.
—No us seeeent! —Una riallada gelatinosa va surar al voltant del pou negre que tenia per boca el posseït.
—Lliura’ns de tot mal, de tot pecat, de la teva ira, de la mort sobtada, de l’assetjament del dimoni…

La veu d’una legió va emergir d’entre els llavis de Bartolí, supurant, agressiva:
—Ans arribi la llum, posaràs el meu cap en aquest sepulcre! —va cridar, mentre assenyalava un sarcòfag de pedra que contenia les restes del vell senyor de Torrebesses.
—Qui ets? —li vaig preguntar, com és norma.
—Som molts.
—En el nom de Déu, digues el teu nom!
—Abadon, el destructor.
—I qui t’acompanya?
—Heatscar, fill de la fúria i el dolor.
—En el nom de Crist, us ordeno que em digueu tots els vostres noms!

Llavors, un bram que només podia brollar d’una ànima condemnada va fer estremir els vidres de l’única finestra de la capella, en realitat una obertura de ventilació que dona a l’est. Era una veu trenada de mil gemecs, un so que si tingués color seria negre i faria olor de pou infecte, de gola putrefacta, i tindria el tacte d’un llimac. Bartolí de Nulles sofria convulsions al ritme d’una música estranya, de patrons ancestrals, que d’alguna manera aconseguia fer amb els espetecs de les seves articulacions. Crec, cric, crec. En fer un moviment impensable, va picar de cap contra el paviment de pedra. Els seus ulls mostraven, impúdica, l’escleròtica nua, sense iris.

Jo vaig continuar interrogant els esperits demoníacs sobre què havia portat aquell home de Déu a ser aferrat per les urpes del mal, però m’ignoraven sota l’aparença d’un home inconscient, d’un cos desmaiat. Em vaig apropar al posseït i li vaig posar la mà dreta damunt el cor. Tot just bategava. Els altres monjos van deixar de murmurar les oracions. Amb la mà esquerra, li vaig tancar els ulls mentre premia la creu de plata que formava part del ritual sobre el seu front.
—A mi, ministre de Déu, encara que indigne, et mano que m’obeeixis en tot.
Cap senyal.
—Tu, que ets el príncep dels sacrílegs… Tu, que ets el doctor dels heretges… Tu ets l’inventor de totes les obscenitats…

Recitava, gairebé de memòria, el ritual amb què pretenia foragitar els diables que havien importunat el germà Bartolí. Ara, aquell frare vell era una joguina lliurada a les mans de les forces de l’avern.
—Potser ja ha sortit… —va gosar suggerir el vicari—. Fa estona que no renega i sembla mort.

La seva veu sempre em commou. És gairebé música engabiada en un cos mal girbat. No és pel que diu, sinó el to, una melodia encisadora que sobta en un rostre tan anodí, gairebé vulgar.

El vaig fer callar amb un gest discret, sense apartar el crucifix del rostre del frare. Una lleu olor de socarrim es va passejar per tota la capella. Els dos monjos més joves, espantats, miraven els altres cercant una explicació i els vells es persignaven reconeixent en la ferum la petja de l’infern.

Bartolí va treure la llengua amb tanta llargada com li permetia la natura per provar de llepar-me la mà. Era rosada i lluïa amb una brillantor gairebé infantil, impúdica. I va obrir els ulls. Semblaven riallers, amb una guspira de foc, com la mirada que la febre posa a l’iris dels nens moribunds. Que Déu vulgui que no n’hagueu de veure mai cap.
—Senyor, tingueu pietat.
Vaig reprendre les oracions i els germans em responien amb més temor que fe.
—Crist, tingueu pietat.
Exit, Satana!

Una rialla enjogassada em va fer enrere. A la vista va restar el senyal que la creu havia imprès al front de Bartolí. Era una marca de foc, una cremada superficial envoltada d’un polsim similar al fum que pudia com els ous podrits.
Exit, Satana!

El vell Bartolí es va incorporar d’un bot, com ho faria un jovencell, i, amb les mans obertes, em va interpel·lar en un idioma que cap dels presents va saber reconèixer. Ara, la veu era de dona i emanava poder.

Continua a Contes de terror 3…

Podeu adquirir el vostre exemplar de Contes de terror 3 a la vostra llibreria de confiança o a la nostra botiga (amb despeses d’enviament incloses).