Testimonis de “El preu de ser mare”: Samanta Villar, mare de bessons

La reproducció assistida en general i la que fa servir òvuls de donants en particular té moltes facetes i no es pot ni s’ha de resumir de manera simple. El preu de ser mare, la investigació de la Júlia Bacardit està documentant casos de tota mena, recollint testimonis i experiències molt diferents. Anirem publicant els extractes d’alguns testimonis per il·lustrar la complexitat moral, econòmica i legal de la qüestió. Hem de tenir en compte, també, que la situació a Espanya no és com la d’altres països; per exemple, a Alemanya, Noruega y Suïssa la donació està prohibida pel risc d’explotació del cos de la dona; a Itàlia i a França no és permès donar cap quantitat de diners a les donants, més enllà de la cobertura de despeses que puguin acreditar. Altres països, com el Regne Unit, Holanda, Bèlgica o Nova Zelanda, no permeten que la donació sigui anònima i els nascuts d’òvuls de donants tenen dret, arribada la majoria d’edat i si ho volen, a conèixer el seu origen biològic. A Espanya no hi ha cap d’aquestes restriccions.

Avui coneixerem el cas de…

Samanta Villar, mare de bessons

La Samanta Villar és mare de bessons per ovodonació i periodista. Ha explicat la veritat als seus fills i està en contra de l’anonimat en les donacions.

Als fills se’ls ha d’explicar tot. Igual que els explico que van estar a la meva panxa els explico que van sortir per ovodonació. Tinc un conte d’una conilleta que no tenia llavors i una altra conilleta li va deixar les seves llavors. Els ho començo a explicar, que ens van deixar les llavors; el que no saben és que a la resta de les mares això no els passa. Un dia ho sabran.

A ells els agrada, conèixer els seus orígens […] De fet m’agradaria que la donació no fos anònima. Algun dia la llei canviarà. Això caurà pel seu propi pes, perquè conèixer els orígens és un dels drets inclosos a la Declaració Universal dels Drets Humans. El dia que calgui s’haurà de portar a tribunals i es guanyarà. No descarto lluitar per això, en el futur. Però esperaré que els meus fills siguin majors d’edat. Si a ells els interessa jo els ajudaré, trobo que estaria bé conèixer la donant, veure en què s’assemblen, ampliar la tribu —potser ni ens entendríem i no caldria que formés part de les nostres vides, però potser sí! Què hi podríem perdre? Ella no podria lamentar-se pels seus fills, perquè una cosa és la càrrega genètica i l’altra és tenir fills, tenir fills és una cosa que no té res a veure amb els gens i que va molt més enllà.

Aquest testimoni forma part de El preu de ser mare, llibre fruit de la investigació que Júlia Bacardit està duent a terme sobre la donació d’òvuls i la reproducció assistida. Si vols donar suport a la investigació de la Júlia, participa al nostre Verkami.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s