L’exorcisme, d’Alexandra Cuadrat

Alexandra Cuadrat. Foto: Cesc Sales

El primer relat de Contes de terror 3 és de l’escriptora lleidatana Alexandra Cuadrat. En aquest relat l’Alexandra dona veu a Ramir Porcel, sacerdot i exorcista de la Cartoixa d’Escaladei. Heus aquí les primeres cinc pàgines:

Torrebesses, dia dels Difunts de 1462

A Déu, a qui si no, vaig agrair mil cops aquelles botes gruixudes. Cert que es clavaven al camí amarat de pluja —hi deixaven petjades profundes—, i el fang s’enganxava a les soles, però també és veritat que em van guardar de la humitat durant el viatge. Per sort, prop del meu destí, va parar de ploure. De tant en tant, però, encara podia sentir el retruny d’algun llamp llunyà. S’apropava l’hora en què el sol cauria implacable rere els xiprers que envolten el castell de Torrebesses, ara convertit en casa de descans del meu estimat monestir d’Escaladei. Allí em dirigia ahir a la tarda, cap aquell vell casal que corona el poble. L’aroma balsàmica dels arbres que voregen el camí reconfortava els meus pulmons ressecs. Tenia pressa. No podia arribar tard, però el pes del calçat em feia vell i lent, incapaç de servir Déu amb diligència. I aquí, en aquesta terra llunyana, el crepuscle arriba sigil·lós, com el mantell de la mort. De tant en tant, m’espantava algun corb quan s’ajocava entre les branques, escandalós, i aspergia espurnes d’aigua gelada sobre el meu rostre. La natura sempre em sobta.

La casulla, la capa i la pell de rabosa no eren suficients per vèncer el fred dels primers dies de novembre, però no ho notava. L’esforç de caminar hores de pendent constant em feia entrar en calor. Amb la destra menava el ruc de càrrega per aquells camins a penes esbossats pel pas freqüent dels pastors. L’animal encara em serà més útil en el camí de tornada, quan les baixades ben segur que em cruixiran els turmells. Pel trajecte d’anada vaig preferir caminar en els trams més plans, deixant al meu acompanyant tan sols el pes del maletí de gropa on portava l’estola morada, la creu, l’aigua, l’hisop i el ritual romà d’oracions.

Amb el darrer alè que li restava al dia, vaig travessar el portal del casalot que regnava sobre l’horitzó, retallat a contrallum. De l’ase se’n va ocupar Guerau, un jove convers que vestia hàbit però encara no havia pres els vots. Sense temps a perdre, dissolt en l’aura vermella del capvespre, em vaig dirigir cap a la capella amb grans gambades, alhora que les campanes de l’església planyien els més desventurats. Era el tercer cop que hi acudia en un mes i resava perquè fos el definitiu. Sota el símbol d’Escaladei gravat al sostre del santuari, al bell mig de la clau de volta, m’esperaven mitja dotzena de monjos cartoixans. Oraven davant l’altar, coberts amb la túnica blanca i el rostre ocult sota la caputxa. Com en les altres ocasions, el crit esmolat d’una òliba va assenyalar que començaven les hores greus.

Vaig substituir la meva capa per l’estola morada amb un gest decidit que va fer volar milers de gotes de pluja al voltant. Després, vaig prendre la creu, el llibre de rituals i l’aigua beneïda.
—Pensàvem que aquest cop no arribaríeu a temps, pare —em va reprotxar el vicari.
Ell és la primera autoritat a la casa i només depèn del prior del monestir d’Escaladei.
—No és gens fàcil arribar fins aquí —vaig respondre, potser menys humil del que devia.

El bleix sobtat de fra Bartolí de Nulles va forçar l’abandó de la conversa. Tots dos sabíem que s’iniciava una altra nit de pànic que només podria sufocar el primer raig de llum de l’albada.
—No tenim temps per a la confessió —vaig advertir.

Bartolí de Nulles, un frare que ja feia uns anys que gaudia de la sisena dècada de la seva vida, va estripar l’escapulari i es va deixar caure a terra. S’arrossegava com una serp i ens mostrava la llengua, libidinós. Res de nou respecte a les ocasions anteriors. En tot cas, potser hi vaig percebre un xic més de fúria.

La primera part del ritual consisteix a recitar la Lletania dels Sants. Això, sovint, enfurisma els éssers que habiten cossos que no són seus.
—Senyor, tingueu pietat de nosaltres.
—Crist, tingueu pietat de nosaltres —responien els monjos.
Bartolí de Nulles lluïa un somriure bavós i una brillantor hostil a la mirada.
—Calleu, putes! —va dir, llançant el seu alè pudent al rostre d’un novici que no s’havia allunyat tant com calia.

Jo continuava llegint el ritual romà:
—Crist, escolta’ns!
—Crist, escolta’ns! —recitaven els religiosos de memòria.
—No us seeeent! —Una riallada gelatinosa va surar al voltant del pou negre que tenia per boca el posseït.
—Lliura’ns de tot mal, de tot pecat, de la teva ira, de la mort sobtada, de l’assetjament del dimoni…

La veu d’una legió va emergir d’entre els llavis de Bartolí, supurant, agressiva:
—Ans arribi la llum, posaràs el meu cap en aquest sepulcre! —va cridar, mentre assenyalava un sarcòfag de pedra que contenia les restes del vell senyor de Torrebesses.
—Qui ets? —li vaig preguntar, com és norma.
—Som molts.
—En el nom de Déu, digues el teu nom!
—Abadon, el destructor.
—I qui t’acompanya?
—Heatscar, fill de la fúria i el dolor.
—En el nom de Crist, us ordeno que em digueu tots els vostres noms!

Llavors, un bram que només podia brollar d’una ànima condemnada va fer estremir els vidres de l’única finestra de la capella, en realitat una obertura de ventilació que dona a l’est. Era una veu trenada de mil gemecs, un so que si tingués color seria negre i faria olor de pou infecte, de gola putrefacta, i tindria el tacte d’un llimac. Bartolí de Nulles sofria convulsions al ritme d’una música estranya, de patrons ancestrals, que d’alguna manera aconseguia fer amb els espetecs de les seves articulacions. Crec, cric, crec. En fer un moviment impensable, va picar de cap contra el paviment de pedra. Els seus ulls mostraven, impúdica, l’escleròtica nua, sense iris.

Jo vaig continuar interrogant els esperits demoníacs sobre què havia portat aquell home de Déu a ser aferrat per les urpes del mal, però m’ignoraven sota l’aparença d’un home inconscient, d’un cos desmaiat. Em vaig apropar al posseït i li vaig posar la mà dreta damunt el cor. Tot just bategava. Els altres monjos van deixar de murmurar les oracions. Amb la mà esquerra, li vaig tancar els ulls mentre premia la creu de plata que formava part del ritual sobre el seu front.
—A mi, ministre de Déu, encara que indigne, et mano que m’obeeixis en tot.
Cap senyal.
—Tu, que ets el príncep dels sacrílegs… Tu, que ets el doctor dels heretges… Tu ets l’inventor de totes les obscenitats…

Recitava, gairebé de memòria, el ritual amb què pretenia foragitar els diables que havien importunat el germà Bartolí. Ara, aquell frare vell era una joguina lliurada a les mans de les forces de l’avern.
—Potser ja ha sortit… —va gosar suggerir el vicari—. Fa estona que no renega i sembla mort.

La seva veu sempre em commou. És gairebé música engabiada en un cos mal girbat. No és pel que diu, sinó el to, una melodia encisadora que sobta en un rostre tan anodí, gairebé vulgar.

El vaig fer callar amb un gest discret, sense apartar el crucifix del rostre del frare. Una lleu olor de socarrim es va passejar per tota la capella. Els dos monjos més joves, espantats, miraven els altres cercant una explicació i els vells es persignaven reconeixent en la ferum la petja de l’infern.

Bartolí va treure la llengua amb tanta llargada com li permetia la natura per provar de llepar-me la mà. Era rosada i lluïa amb una brillantor gairebé infantil, impúdica. I va obrir els ulls. Semblaven riallers, amb una guspira de foc, com la mirada que la febre posa a l’iris dels nens moribunds. Que Déu vulgui que no n’hagueu de veure mai cap.
—Senyor, tingueu pietat.
Vaig reprendre les oracions i els germans em responien amb més temor que fe.
—Crist, tingueu pietat.
Exit, Satana!

Una rialla enjogassada em va fer enrere. A la vista va restar el senyal que la creu havia imprès al front de Bartolí. Era una marca de foc, una cremada superficial envoltada d’un polsim similar al fum que pudia com els ous podrits.
Exit, Satana!

El vell Bartolí es va incorporar d’un bot, com ho faria un jovencell, i, amb les mans obertes, em va interpel·lar en un idioma que cap dels presents va saber reconèixer. Ara, la veu era de dona i emanava poder.

Continua a Contes de terror 3…

Podeu adquirir el vostre exemplar de Contes de terror 3 a la vostra llibreria de confiança o a la nostra botiga (amb despeses d’enviament incloses).

III Festival Torrebesses Tremola

L’Ajuntament de Torrebesses i l’editorial Apostroph organitzen el III Festival Literari de Terror Torrebesses Tremola, que se celebrarà el cap de setmana del 24 i 25 del proper novembre.

Enguany el Festival estarà dedicat al 200 aniversari de la publicació de ‘Frankenstein, o el modern Prometeu’, de Mary Shelley. El Festival mantindrà l’essència de la idea inicial: 4 escriptors es tancaran durant 24 hores al Castell-Palau de Torrebesses per tal d’inspirar-se i escriure, després, sengles relats de terror que seran publicats el 2019 sota el títol Contes de terror 3. Fruit de les dues anteriors edicions Apostroph va publicar els reculls Contes de terror 1 i 2 el 2017 i 2018, respectivament.

Enguany, els escriptors que accepten el repte són Alexandra Cuadrat, Andrea Jofre, Pep Prieto i Adrià Pujol.

Alexandra Cuadrat

(Alcoletge, 1968)

Alexandra Cuadrat

Escriptora, advocada i editora, és autora de tres novel·les de misteri, Memòria d’un crim, Asesinato en el archivo i La casa d’escorpí. També ha escrit de forma col·lectiva l’anecdotari polític De bon rotllo!, la guia turística El Quixot en terres de parla catalana, la novel·la Mishmash, el guió cinematogràfic Orígens i relats diversos publicats en antologies. Sovint publica reportatges de temàtica turística o de misteri a la revista Lectura, del Diari Segre. Va ser cofundadora de l’Editorial Apostroph. Parla de cultura en una secció del programa de ràdio “Aquí a l’Oest”, que s’emet a diferents emissores de Lleida.

Andrea Jofre

(Barcelona, 1983)

Andrea Jofre

Il·lustradora i violinista de formació, és professora de violí i orquestra de cambra al Centre d’Ensenyament Musical de Barcelona. Paral·lelament, ha participat al programa Una mà de contes i ha impartit tallers de creació literària amb infants en el marc del Flic Festival i amb alumnes de secundària. Premi Núvol de contes 2015 per La final. Ha col·laborat al magazín cultural Catorze.cat des de la seva creació i actualment n’és redactora.

Pep Prieto

(Girona, 1976)

Pep Prieto

Pep Prieto és un escriptor i crític de cinema català. Col·laborador habitual del Museu del Cinema de Girona, on coordina un cicle de cinefòrums i imparteix cursos de crítica, escriu regularment al Diari de Girona. Parla de sèries de televisió a El Món a RAC1 i al programa Àrtic, de Barcelona Televisió. És autor de les novel·les La disfressa de l’indigent (finalista del premi Just Manuel Casero), Mala premsa, La teoria de l’imbècil i Els Llunàtics, i del llibre de contes Castells Humans. Apostroph reeditarà la seva novel·la Teoria de l’imbècil ben aviat.

Adrià Pujol

(Begur, 1974)

Adrià Pujol

Adrià Pujol és antropòleg i escriptor. Escriu en diversos mitjans com La Llança i El Diari de Girona, i ha traduït obres de Claude Lévi‐Strauss, Louis Calaferte i Georges Perec. D’aquest últim ha traduït per a L’Avenç la novel·la La disparition, amb el títol de L’Eclipsi. També podem destacar Escafarlata d’Empordà (Sidillà), La carpeta és blava (LaBreu) i Els Barcelonins (L’Avenç).

Programació del III Festival Torrebesses Tremola

Dissabte 24 de novembre

12:00 – 13:00 hores

  • Presentació dels autors que entraran al castell: Alexandra Cuadrat / Andrea Jofre / Pep Prieto / Adrià Pujol.
  • Breu passeig pel poble i interior del castell. Tancada dels escriptors.
  • Lloc de trobada: Centre d’Interpretació de la Pedra Seca. Acte obert al públic.

Diumenge 25 de novembre

12:00 hores

  • Sortida dels escriptors.
  • Tertúlia literària-vermut* a la Taberna de la bruixa.
  • Els autors explicaran la seva experiència.

14:00 hores

  • Dinar. Els assistents podran treure tiquet pel vermut i pel dinar trucant a la Taverna de la Bruixa, carrer Vileta, 2. Telèfon: 666 492 409

16:00 hores

  • Xerrada a càrrec d’Adrià Pujol: Per què ens fa por el que ens fa por? Per què ens agrada la por?
  • Sala d’actes del Centre d’Interpretació de la Pedra Seca.

17:00 hores

  • Xerrada-audició a càrrec d’Andrea Jofre: La música i el terror.
  • Sala d’actes del Centre d’Interpretació de la Pedra Seca.

18:00

  • Descans

18:30 hores

  • Xerrada a càrrec de Pep Prieto: El mite de Prometeu en el gènere fantàstic i de terror.
  • Sala d’actes del Centre d’Interpretació de la Pedra Seca.

19:30 hores

  • Cloenda del festival, a càrrec de l’alcalde de Torrebesses, Mario Urrea. Saló noble del Castell.
  • Comiat dels escriptors. Se’ls lliurarà un obsequi amb productes de la terra.